La importància del vincle

Els models de vincle afectiu que estableixen els nadons amb les seves figures d’aferrament, en general les seves mares, determinaran en gran mesura el tipus de relacions que aquests podran establir amb la resta de persones amb qui tindran vincles i relacions en el futur.

John Bowlby (1969/82, 1973, 1980) formulà la teoria del vincle, que permet establir per què i com es formen aquestes pautes de lligams. Bowlby va treballar amb infants amb trastorns de conducta i va començar a pensar que les experiències reals en la infància tenien un efecte en el desenvolupament de la personalitat.

Es considera que tenir un lligam segur és la base sobre la que es construiran les futures relacions amb els altres i sobre la que es forma l’autopercepció i l’autoestima, i fins i tot, la percepció que tenim del món social.

En termes genèrics, el vincle o els vincles afectius són aquells lligams que ens uneixen en mesures diverses als altres.

Mantenim doncs vincles afectius amb pares i mares, amb germans, amb la família en general i amb els amics i coneguts, cadascun amb diferents intensitats i sentiments associats, segons la relació i l’experiència de vida de cadascú.

I com són aquests vincles i què  fa que siguin d’una manera o d’una altra?

John Bowlby (1907-1990) amb la seva teoria del vincle afectiu explica l’origen del vincle, és a dir, per què apareixen els primers vincles afectius en els humans, i determina què ha de succeir perquè aquests es construeixin de forma correcta per la salut mental dels infants, i quins factors disfuncionals fan que els vincles es construeixin sota models insatisfactoris i improductius. “Consideram essencial per la salut mental que el nadó i el niñ petit tenguin la vivència d’una relació càlida, íntima i continuada amb la mare (o substitut matern permanent), en la que ens els dos casos experiementin  satisfacció.”(Bowlby, 2010, p. 20) .

Estils de vinculació

Ainsworth, Bowlby i altres autors (1978), realitzaren estudis sobre els tipus de vincle que es poden donar i introdueixen la classificació de la variable de qualitat del vincle, a partir d’un experiment on posaven en una “situació estranya” infants de dotze a vint-i-quatre mesos i les seves figures d’aferrament, en la que s’oferien jocs als infants i se’ls anava modificant l’ambient.

La mare sortia i s’introduïa una persona desconeguda, ambdues marxaven deixant l’infant sol, i es podia observar el canvi de conducta de l’infant envers aquesta alteració .

Observaren la comoditat i seguretat en la seva absència i com la buscava o no durant el retorn.

Demostraren que, aquell infant que ha tingut una base segura, es desenvolupa com a infant segur i lliure.

Segons Palou (2018) en el context escolar és important vetllar per la vinculació afectiva segura de l’infant amb l’educador/a, tot i venir de casa tenint o no aquesta seguretat.

Aquest aspecte és de gran rellevància, ja que algunes investigacions han demostrat que l’establiment de relacions segures amb el mestre en l’etapa d’educació infantil s’associa amb bones relacions amb altres docents d’etapes educatives posteriors, així com en bons resultats acadèmics.  Fins i tot es pot desenvolupar un vincle segur per part d’un/a mestre/a encara que en la seva família d’origen es tinguin relacions inestables. D’aquesta manera el docent es convesteix en un factor protector. 

A partir dels resultats de l‘experiment basats en el patró de la relació de l’infant amb pare/mare en situacions estranyes es realitza la següent classificació dels estils de vinculació:

EL VINCLE EDUCATIU

D’altra banda, l’existència d’un vincle educatiu és condició necessària per parlar d’acte educatiu, perquè finalment l’acció educativa sigui efectiva. “L’experiència d’aprendre es dóna a través d’un vincle” (Terrades, 2017)

 El vincle educatiu és una relació que es dona entre l’educador/a i l’educand, i  esdevé una mena de brúixola que ha de servir per cercar nous camins. El vincle educatiu ha d’estar clarament revestit d’una dimensió afectiva, sense la qual l’educació perd el sentit i queda relegada a una simple instrucció o a una sèrie de prescripcions. La dimensió afectiva doncs dignifica la persona i l’accepta tal i com és. Els vincles afectius reuneixen les següents característiques:

• Tenen una naturalesa afectiva.
• Han de ser perdurables.
• Han de ser singulars, únics, donant pas a una relació especial amb cada persona.
• Ha d’entrar al joc la proximitat.
• Apareixen davant la interacció continuada i prolongada.

Els vincles afectius, a més a més, depenen molt del tipus d’ interacció que es pugui establir. Així doncs, una interacció de qualitat donarà peu a un vincle afectiu de qualitat.

L’existència del vincle educatiu requereix capacitat per vincular-se emocionalment i aquesta capacitat està marcada per l’experiència vital en la primera infància.

El vincle que s’estableix entre l’educador i l’educand és primordial pel desenvolupament socioemocional i cognitiu de l’infant.

L’educador/a és un referent per a l’alumne, i poder construir un vincle afectiu segur amb cada un dels infants, tenint en compte la seva particularitat, els ajuda en la confiança, la seguretat i el benestar emocional, cognitiu i social.

Tanmateix, el moment de separació entre l’infant i les seves principals figures d’aferrament per a començar l’escola, li deixa a aquest un buit on, tant l’educador/a com els pares, l’han de poder acompanyar i fer-li costat.

Per tant, conèixer l’estil de vinculació de cada un dels infants, les seves principals figures d’aferrament, com deia Bowlby amb la seva teoria de l’aferrament, i les relacions que s’estableixen a l’aula, ens permet proposar estratègies pedagògiques.

En la literatura s’han centrat en l’estudi de la primera etapa del desenvolupament evolutiu, així i tot, l’alumne va canviant d’etapa educativa i va establint vincle educatiu amb els nous tutors fins a l’adolescència, etapa en la que és essencial aquest vincle.

Sense aquest, molt difícilment podem parlar de consentiment a l’acció educativa i de participació. I molt menys, no podem parlar del procés de l’acompanyament, el qual es fa des de la confiança i des de l’acceptació.

El vincle és un element fonamental en l’educació que sempre l’hem de tenir molt present.

En el cas dels adolescents, aquests necessiten un sentiment de pertinença que els aporti seguretat i estructura, és allò de la necessitat d’existir en la ment d’algú.

Els vincles són continus en la vida de les persones, i sempre es donen en el moment que hi ha un intercanvi personal. És així com al llarg de l’adolescència, els adolescents van teixint les seves relacions i establint els seus vincles. 

Així i tot, una característica a tenir present en la construcció del vincle afectiu és que sempre es parteix de la decisió de l’altre, és a dir, de l’educand. Si aquest no accepta a l’educador i no dona el seu consentiment, és molt difícil crear el vincle, ja que aquest es dona de manera natural i progressiva.

I en el cas d’adolescents que presenten dificultats per regular la conducta o  en situació de risc apareixen molts professionals al seu voltant: professors, educadors, monitors, tutors… Es pot donar el cas que es creï com una mena de “pugna” per veure qui és el professional que aconsegueix guanyar-se a l’adolescent.  El que moltes vegades succeeix és que els adolescents acaben rebotats, desconfien de tothom i es tornen més hostils. 

Per aquest motiu és important que els professionals siguin  curosos en aquest sentit i  vagin sempre amb molt de tacte i prudència, tenint la capacitat per saber llegir la situació i sent respectuosos amb els tempos. 

EL REFERENT VINCULAR COM A ESTRATÈGIA FRONT ALS PROBLEMES DE COMPORTAMENT

Quan s’estableix un vincle afectiu entre educador i educand permet que es desenvolupi un clima de confiança entre ells i de seguretat.

En el cas d’alumnes amb problemes de comportament es fa encara més essencial la figura del referent vincular per tal de que l’alumne estableixi llaços afectius amb algun membre del centre i guanyi confiança i seguretat.

És important fer una bona selecció de la persona més òptima per convertir-se en el referent vincular de l’educand.

És important que sigui un educador que passi hores amb l’educand, que conegui les seves característiques i que tingui una bona predisposició.

El referent vincular ha d’assumir alguns rols com:

• Neutralitat: no jutjar, escoltar sense fer judicis de valor.
• Confidencialitat: l’alumne ha de saber en tot moment que la informació que es transmeti serà absolutament confidencial entre ells.
• Guiar i marcar objectius: una vegada el treball vincular ho permeti ha d’establir objectius i portar-los a terme amb fermesa.
• Pot compartir activitats d’oci o externa a la part curricular amb l’educand.
• Comunicador amb la família. Pot actuar de pont entre el centre i la família per establir objectius compartits.

És important que s’estableixi un temps setmanal per compartir temps entre el referent vincular i l’alumne per tal de portar a terme aquestes funcions. Durant aquest temps és enriquidor parlar d’aspectes positius, compartir experiències, aficions comuns, mai fer judicis de valor.

Una vegada el vincle sigui més ferm se li explicarà a l’alumne que s’espera d’ell al centre, amb els professors, companys i progressivament anar treballar els objectius proposats.

És fonamental el treball coordinat amb la família i amb el referent vincular familiar per tal d’establir objectius comuns.

Per finalitzar, queda demostrada que en totes les etapes educatives es fa necessari l’establiment del vincle afectiu entre l’educador i educant fins a l’adolescència. I encara que sigui més complicat en els  adolescents amb problemes de comportament, aquest s’esdevé una peça clau per acompanyar-lo en el seu desenvolupament personal.