Resum: “Comunicació No Violenta”

 

La Comunicació No Violenta –d’ara en endavant CNV-, va ser desenvolupada per Marshall Rosenberg, psicòleg i mediador que va estudiar la relació de la violència amb l’ús d’un llenguatge ple de judicis i avaluacions. Afirma que la causa última de la violència està en la nostra manera de pensar, de comunicar-nos i de gestionar les relacions de poder.

La CNV és una eina per comunicar-nos de manera més efectiva utilitzant l’empatia i per resoldre els conflictes sense violència ni coacció. Comporta canviar la nostra mentalitat basada en judicis i normes, basada en el bé i el mal, per un mètode basat en l’expressió honesta (AUTOEXPRESSIÓ) i l’escolta empàtica (rebre amb EMPATIA), buscant la satisfacció de totes les parts.

Aquest model ens orienta per reestructurar la nostra forma d’expressar-nos i d’escoltar als demés, cercant la millor manera de satisfer les nostres necessitats i viure en harmonia amb tothom.

 

En la primera part del llibre, l’autor es centra en la part d’AUTOEXPRESSIÓ. Es tracta d’un procés que consta de 4 components:

  • Observació: observam objectivament el que ocorr realment a una situació donada: el que es diu, el que fan…
  • Sentiments: identificam els nostres sentiments en relació al que hem observat. Com ens sentim?
  • Necessitats: identificam les nostres necessitats no satisfetes que originen aquests sentiments.
  • Petició: demanam clarament a l’altra persona el que ens agradaria que fes.

Un exemple d’autoexpressió seguint aquest procés, seria:

Quan trobo les juguines a terra (observació), em sento aclaparat/da (sentiment), perquè necessito ordre i neteja (necessitat), estaries disposat/da a recollir les juguines quan acabis de jugar? (petició)”.

Per arribar a aquesta expressió seguim els quatre passos del procés: observació, sentiments, necessitats i petició.

Cal destacar, que el més important, és la nostra intenció sincera d’establir una connexió empàtica amb l’altra persona i cercar una solució que satisfaci a ambdós.

A continuació, anam a fer un repàs més profund de cada component:

OBSERVACIÓ

Necessitam observar objectivament, és a dir, ser fidels amb el que veim, escoltam o tocam, TENINT MOLT PRESENT que no hem de caure en  avaluacions (és a dir, jutjar, valorar, qualificar, comparar, suposar…).

Un exemple d’observació pura seria dir: “L’Albert ha parlat tres vegades sense tenir el torn de paraula a l’assemblea d’aquesta tarda“. Dir, per exemple, “L’Albert no ens deixa parlar” és interpretar els fets. Si deim “L’Albert sempre interromp“, tampoc és una observació objectiva perquè estam generalitzant.

SENTIMENTS

Identificam quines emocions sentim en relació als fets que observam.

Sovint ocultem els nostres sentiments per por del que opinin de nosaltres, però expressar-los ens ajuda a establir una connexió empàtica. Un exemple seria: “M’entristeix que te’n vagis”.

És important distingir entre el que sentim, del que pensam o creim que som. Expressions com: “Em sent un incapaç com a guitarrista” no expressa els nostres sentiments. En canvi, “em sent frustrat com a guitarrista”, sí.

També s’ha de distingir entre el que sentim i el que pensam de la reacció o comportament dels altres cap a nosaltres. Per exemple, “sent que sóc insignificant pels meus companys de feina”. La paraula “insignificant” descriu com crec que els demés m’avaluen més que un veritable sentiment, que en aquest cas podria ser “em sent trist”.

NECESSITATS

El tercer component, és el reconeixement de les necessitats que hi ha darrera dels nostres sentiments. Quan els nostres sentiments no són agradables és perquè ens estan avisant que ens hem d’ocupar d’alguna necessitat no coberta.

És molt important que en totes les afirmacions la persona assumeixi la responsabilitat dels seus sentiments”:

 “M’entristeix que no vinguis a sopar, perquè esperava poder passar la nit amb tu”. “M’alegra que t’hagin donat aquest premi, perquè tenia esperança que et reconeguessin la teva feina en aquest projecte”. “Estic desanimada perquè m’hagués agradat haver progressat més en el treball”.

PETICIONS

Un cop hem analitzat i expressat com estem, fem una petició concreta, realitzable, clara i positiva. Diem clarament què és el que ens agradaria que fessin.

Donar a algú la possibilitat que satisfaci una necessitat és com fer-li un regal, perquè als éssers humans ens agrada contribuir al benestar dels i les altres. També ens podem dirigir la petició a nosaltres mateixos/es.

Les peticions que no van acompanyades de sentiments i necessitats poden parèixer exigències. També hem d’estar en disposició d’acceptar una resposta negativa, pel contrari estaríem exigint.

Exemples de peticions: “M’agradaria que em diguis alguna cosa que jo hagi fet per la qual cosa estàs agraït”. “M’agradaria que, abans d’entrar al meu despatx, m’avisis tocant la porta”.

 

En la segona part del llibre es posa el focus en com escoltar de forma que puguis activar la teva EMPATIA. Es tracta de connectar amb l’altra persona i, arribar a entendre els sentiments i necessitats del que t’estan comunicant.

L’autor afirma que l’empatia radica en la nostra capacitat d’estar presents. Per tant, el primer és la presència -sense jutgar, sense analitzar, sense qüestionar-. És important, doncs, identificar allò que l’altra persona observa, sent, necessita i demana. Es permet parafrasejar -dir les idees de forma diferent sobre el que s’ha entès- per ajudar a augmentar la comprensió. Si es vol sol·licitar més informació, primer s’ha d’expressar els nostres sentiments i necessitats. Per empatitzar és important evitar dir “però” i acceptar un “no” per resposta del qui escolta.

L’empatia cap a un mateix també és essencial. Amb freqüència quan cometem errades ens jutgem durament, en lloc de prendre’ns-ho com una oportunitat de creixement personal i aprenentatge. L’autor recomana evitar l’ús de “hauria” i “he de”, donat que provoquen resistència i bloquegen l’aprenentatge. Anima a cercar quina és la necessitat insatisfeta que ens mogui a l’acció. I el darrer pas, seria perdonar-nos i reconèixer que aquella acció anava destinada a cobrir una necessitat encara que no s’aconseguís així com nosaltres esperàvem.

L’autor dedica un capítol a l’emoció de la ira, per expressar-la amb major plenitud, sense reprimir-la, ni ignorar-la. Rosenberg diu que la causa de la ira radica en allò que pensam (no en el que els demés pensen o diuen). Aquesta emoció és una senyal que ens indica que alguna necessitat no està satisfeta. Per això es pot seguir un procés d’identificació de 4 passes:

  1. Atura. Respira profundament.
  2. Identifica els pensaments que contenen judicis.
  3. Connecta amb les teves pròpies necessitats.
  4. Expressa els teus sentiments i necessitats no satisfetes.

Si ens comunicam amb una persona que sent ira, és convenient empatitzar amb ella i descobrir els seus sentiments i necessitats (evitant els judicis).

Per altra banda, Rosenberg parla de la importància d’educar i no castigar (llevat d’aquelles situacions per protegir la vida d’un perill o una injustícia). Per això s’ha de partir de dues preguntes:

  • Què vull que faci l’altra persona?
  • Quines raons vull que tingui per a que faci el que li deman?

 

I, finalment, el darrer capítol tracta l’expressió de l’agraïment mitjançant la CNV.  Es distingueixen de manera clara 3 components:

  1. Les accions que contribuïren al nostre benestar.
  2. Les nostres necessitats específiques que quedaren satisfetes.
  3. Els sentiments que són el resultat de la satisfacció de dites necessitats.

Quan rebem una expressió d’agraïment, podem fer-ho sense sentiments de superioritat o falsa modèstia; simplement, ho celebram juntament amb la persona que ens l’ha ofert.

 

Rosenberg, M. (2016). Comunicación No Violenta. Un lenguaje de vida. Barcelona: Acanto.