En una època en la qual l’aprenentatge permanent és una realitat, gràcies a la possibilitat d’accedir a informació, recursos i persones en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, el verb «educar» transcendeix més que mai les parets de les aules i, fins i tot, traspassa els límits del verb «ensenyar». És evident que han estat les tecnologies digitals, i tots els canvis culturals que comporten, la causa principal d’aquesta revolució educativa que ens espera cada matí darrere de les portes de les nostres aules.
La competència educadora en aquesta era digital hem de veure-la, per tant, com la integració de competències docents i competències digitals. Ja en 2006, Punya Mishra i Matthew J. Koehler presentaven el Model TPACK, un marc de coneixement docent que integrava la tecnologia i el coneixement tecnològic.
Igualment, hem de veure l’escola com un espai on ocorren molts aprenentatges, fonamentalment de tipus formal, però que no deixa de ser un altre espai més d’aprenentatge per a nins i joves, i no pot estar desconnectat d’aqueixes altres oportunitats d’aprenentatge que ocorren defora de les aules. És més, així com proposa Juan Delval a Aprender en la vida y en la escuela (2000), l’escola hauria de mirar cap a fora, comprendre els aprenentatges que ocorren fora d’ella i «construir el conocimiento escolar a partir del conocimiento espontáneo» (Delval, 2000; pàg. 99).
Atès que aqueixes oportunitats d’aprenentatge no formal i informal estan en molts casos íntimament relacionades a l’ús de la tecnologia, a la participació en espais virtuals i a l’intercanvi de continguts digitals, necessitam una escola que no amagui la mirada davant el món digital.
Encara més, igual que hauríem de parlar de la competència educadora en l’era digital en lloc de «competència digital docent» (com si anàs alguna cosa afegida o complementària a ser docent), hauríem de parlar d’escoles per a l’era digital en lloc de «escola digital».
El repte no és digitalitzar l’escola, ni digitalitzar l’activitat educadora o l’aprenentatge, sinó normalitzar el paper de les tecnologies digitals en el procés d’ensenyament i aprenentatge, així com en la resta d’activitats que es desenvolupen en un centre educatiu. El Marc DigCompOrg (Kampylis, Punie i Devine; 2015) és sens dubte un document fonamental per a abordar aquesta normalització de les tecnologies digitals en les organitzacions educatives.
En aquest procés de construcció d’una nova escola, accelerat per la pandèmia i la urgència per transformar els nostres models pedagògics, l’autonomia dels centres escolars és més rellevant que mai. Això requereix una «nova governança», que com indica Antonio Bolívar (2013) requereix de «una dirección escolar más colegiada, con una distribución de tareas, precisa de mayores grados de participación de la comunidad, en una escuela más insertada en el entorno» (pàg. 81).
Els equips directius, fent gala d’un lideratge distribuït i democràtic, han de ser els impulsors en aquesta transformació de les nostres escoles i, per consegüent, del nostre sistema educatiu per a afrontar els reptes que ens esperen en el futur. Han de ser els qui lideren la construcció d’una escola per a l’era digital.
BIBLIOGRAFIA
Bolívar, A. (2013). Autonomía de los centros y participación en el contexto actual. Participación educativa Segunda época. Vol. 2 / Nº 2 / 2013, pp. 81-88. Ministerio de Educación. Disponible en https://sede.educacion.gob.es/publiventa/detalle.action?cod=16058
Delval, J. (2000). Aprender en la vida y en la escuela. Ediciones Morata.
Kampylis, P., Punie, Y., & Devine, J. (2015). Promoting effective digital-age learning-A European framework for digitally-competent educational organisations (No. JRC98209). Joint Research Centre (Seville site). Disponible en castellano: http://educalab.es/documents/10180/216105/digcomporg_ipts-intef_es.pdf
Mishra, P., & Koehler, M. J. (2006). Technological pedagogical content knowledge: A framework for teacher knowledge. Teachers college record, 108(6), 1017-1054. Disponible en http://one2oneheights.pbworks.com/f/MISHRA_PUNYA.pdf
