La necessitat d’aconseguir mà d’obra qualificada va fer que a final dels anys vint es plantejàs a la premsa local, la possibilitat de crear una escola industrial per a obrers, sostenguda amb fons municipals; el 1928 es demanà obertament la creació d’una escola d’arts i oficis. Finalment, el mes de febrer de 1935, el Ministeri d’Instrucció Pública autoritzà la creació de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics d’Eivissa, cosa que constituí un dels grans encerts de la Segona República a les Pitiüses en matèria educativa.
L’entrada en funcionament d’aquest centre docent originà fortes expectatives en la societat eivissenca. D’aquesta escola han sortit, junt amb un bon nombre de fusters i ferrers altament qualificats, els més notables artistes eivissencs de la segona meitat del segle XX. En contra de la tendència habitual a les Pitiüses d’instal·lar els centres docents a locals llogats o municipals, s’aprovà la construcció d’un edifici de nova planta.
L’Escola d’Arts i Oficis i l’Escola Graduada, que s’edificaren durant la Segona República, foren les dues primeres construccions escolars d’una certa importància. Els treballs avançaren ràpidament, gràcies a una partida de cinquanta mil pessetes dels pressupostos de l’Estat. Durant la construcció del centre, l’escola s’ubicà a l’antic edifici conventual dels pares dominics, compartint aules amb l’Institut Nacional de Batxillerat.
El 1936, el nou edifici estava a punt d’inaugurar-se quan esclatà la Guerra Civil; l’immoble fou ocupat per l’exèrcit que l’utilitzà com a jutjat militar, presó… L’Escola d’Arts i Oficis no tengué més remei que romandre al seu emplaçament provisional, amb tots els entrebancs que això implicava; un dels més greus consistia que els tallers de fusteria i forja artística s’havien d’impartir als tallers particulars dels mestres, concretament els primers a la fusteria Molina i els segons a la ferreria Campanitx.
Acabada la guerra, el director del centre, Josep Zornoza Bernabeu, considerà que reclamar directament l’edifici podia ser mal interpretat per les autoritats militars, per la qual cosa es limità a sol·licitar la utilització dels locals situats al seu costat. Davant del mutisme d’aquestes autoritats, l’actitud del director es tornà cada vegada més agosarada, i no perdé cap ocasió per demanar la seua devolució. Finalment, l’1 d’abril de 1947, l’exèrcit tornà l’edifici a l’Escola, que s’hi instal·là de manera immediata; el pressupost per reparar els desperfectes provocats pel llarg període d’ocupació ascendí a setanta-cinc mil pessetes, que el mes d’octubre de 1951 encara no s’havien pagat.
Foto de l’antiga Escola d’Arts i Oficis situada a l’Avinguda d’Espanya.
A causa de l’increment de matrícula que havia experimentat el centre, el 1949 l’Ajuntament inicià les gestions per a l’adquisició d’un solar limítrof amb els tallers. La dècada dels cinquanta, s’aixecà el segon pis, fet de maçoneria i marès i, la dels seixanta, el tercer i darrer, construït amb materials molt lleugers.
La dècada dels vuitanta, va haver de compartir l’edifici amb el Centre de Professors (CEP), fet que originà algunes dificultats, ja que era impossible que funcionassin, al mateix temps, els tallers de l’Escola i la biblioteca del CEP.
Una de les sales de l’antic edifici de l’Escola plena de dibuixos dels alumnes.
A mitjan dècada del noranta, una rehabilitació poc afortunada ocasionà el debilitament de les estructures, per la qual cosa s’aconsellà el trasllat de la seu a les instal·lacions del que havia estat centre d’educació especial de Can Sifre (Sant Jordi), on roman a principi del segle XXI.
* * *
Pel que fa al seu finançament, en principi i provisionalment, l’Escola depenia de l’Ajuntament. Els ingressos del centre eren escassos, a causa, per una part, de la debilitat econòmica del municipi eivissenc, i per l’altra, perquè l’Estat tan sols hi contribuïa amb una petita subvenció anual, que no era suficient per cobrir els havers del professorat. Arran de la intervenció de l’alcalde i procurador a Corts pels municipis de Balears Cèsar Puget Riquer , el Ministeri d’Educació Nacional augmentà, a partir del curs 1946-47, la subvenció destinada al centre, que passà de les dinou mil pessetes del curs anterior a setanta-cinc mil sis-centes; des d’aquell moment, els problemes econòmics començaren a ser menys preocupants. L’increment del pressupost permeté l’adquisició gradual de les màquines i les ferramentes necessàries per als tallers de forja i fusteria, que fins aleshores funcionaven als locals particulars dels professors corresponents. Per tal de revitalitzar i dotar de prestigi a la formació professional espanyola, que s’aferrava a velles rutines, es resistia a trencar amb el passat i vivia d’esquena a la nova realitat socioeconòmica del país, el Ministeri d’Educació Nacional creà el 1945 l’Assemblea Nacional de Formació Professional Obrera, que realitzà una crítica constructiva, en un intent de modernitzar la formació professional i apropar-la a les línies d’acció educativa que se seguien a altres països europeus. El centre eivissenc, com totes les escoles d’Arts i Oficis de l’època, es regulava pel Reial decret de 16 de desembre de 1910, que reorganitzà les ensenyances d’Arts i Indústries. La finalitat d’aquestos centres docents era la de proporcionar a la classe treballadora els coneixements científics i artístics, que constituïen el fonament de les indústries i les arts manuals. En el seu article tercer establí les assignatures i tallers, tant de caràcter general com d’ampliació, que es cursarien a les escoles d’arts i oficis artístics. Les ensenyances comprenien, en general, classes de gramàtica castellana i cal·ligrafia, aritmètica i geometria, pràctiques i elements de construcció, elements de mecànica, física i química, dibuix lineal i artístic, modelatge i buidatge i elements d’història de l’art. El Reial decret preveia, així mateix, que a cada escola existissin tallers de les professions amb majors expectatives d’ocupació per a cada localitat.
Pel que fa a la pràctica educativa, cal destacar la tasca desenvolupada als diversos tallers del centre que tengueren, des d’un principi, un caire eminentment pràctic. Al taller de fusteria artística, es fabricà el mobiliari destinat al despatx de l’alcalde, sala de comissions, saló de sessions i galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament d’Eivissa, així com tots els mobles destinats a la sala de professors, biblioteca i direcció del centre. Les produccions d’aquest taller destacaren per la seua qualitat i bellesa. Al taller de forja artística, es realitzaren molts treballs d’alta qualitat destinats a l’Ajuntament d’Eivissa i a la pròpia Escola. A principi del segle XXI aquestos dos tallers continuen mantenint viu l’esperit inicial de l’Escola, fabricant moderns mobles i estris de caire funcional. Els tallers de tall i confecció i brodats i randa comptaren amb un elevat nombre d’alumnes a causa de la forta demanda de professionals qualificades que experimentà l’illa al llarg de diverses dècades. A l’etapa franquista, fabricants de Catalunya trobaven a Eivissa mà d’obra barata i dòcil que realitzava un treball d’una gran qualitat; les dones treballaven a comissió, acceptant duríssimes condicions laborals a canvi d’un salari exigu.
* * *
El taller de mestre d’aixa començà a funcionar de manera experimental el curs 1946-47. Es creà perquè els constructors de vaixells començaven a ser escassos i d’edat avançada, cosa que implicava que una de les principals activitats econòmiques de l’illa estigués a punt de desaparèixer. En aquest taller es confeccionaren maquetes de vaixells, entre les quals destaca la d’un motoveler de quatre-centes tones, dotat de tres pals, construït d’acord amb les normes tradicionals de les drassanes eivissenques i que es conserva a l’Ajuntament d’Eivissa. La manca d’oferta laboral va provocar que, a partir del curs 1963-64, s’abandonassin aquestos estudis.
Les exposicions de final de curs constituïren una de les eines més eficaces per donar prestigi a l’Escola i aconseguir més alumnat; a les diferents convocatòries hi acudien les principals autoritats de l’illa i nombrós públic en general; durant l’etapa en què el centre estigué ubicat a l’antic edifici conventual dels pares dominics, se celebraren als salons de la Societat Cultura i Artística Ebusus. A partir del curs 1946- 47, tengueren lloc al propi centre. Els concursos eren habituals a la pràctica educativa franquista; es fomentava la competència entre l’alumnat i les escoles per tal de millorar els resultats acadèmics.
Els alumnes eivissencs guanyaren nombrosos premis, tant a les fases provincials, com a les nacionals i internacionals, fet que posa de relleu l’alta qualitat de l’ensenyament que s’aconseguí al centre. El 1950 es crearen l’escola preparatòria per a l’ingrés al centre, destinada a alumnat d’entre vuit i dotze anys, dirigida per Rafel Zornoza Bernabeu, i la llar de l’aprenent, on es realitzaren algunes activitats de caire esportiu, cultural i recreatiu.
El Decret de 24 de juliol de 1963 que reglamentà els estudis regulars de les escoles d’Arts i Oficis modificà lleugerament la denominació d’aquestos centres; per destacar el caràcter aplicat de les arts i oficis que s’hi cursaven passaren a anomenar-se Escoles d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. L’esmentat Decret, tot i mantenir la llibertat de què gaudia l’alumnat de poder-se matricular en les assignatures i tallers que més s’adaptaven a la seua vocació i temps disponible després de la feina, establí, amb caràcter general, unes seccions dins del quadre d’ensenyances fixat per l’ordenació vigent, formades per determinats cursos i tallers, que amb caire obligatori havien de seguir els alumnes que aspirassin a obtenir el títol de graduat en arts aplicades. Els estudis s’estructuraren en tres cursos comuns i dos d’especialització per a cada una de les quatre seccions establertes; per obtenir el títol de l’especialitat corresponent era preceptiu superar un examen de revàlida.
Els anys seixanta, el centre va entrar en un període d’esplendor, coincidint amb una etapa de fort creixement de l’economia espanyola. Els estudis d’ebenisteria i forja artística s’ampliaren amb noves especialitats el 1963, quan es crearen amb validesa acadèmica oficial les de modelatge i buidatge, brodat i randa, i tall i confecció. El 1966 s’hi afegiren les de delineació artística, calçat i serralleria artística. El saló d’actes esdevengué una peça clau; s’utilitzà per a tot tipus d’esdeveniments de caire cultural: conferències, concerts, representacions teatrals, homenatges a personatges il·lustres…
Amb això, aquest centre ha contribuït de manera decisiva a dinamitzar la vida cultural de la societat eivissenca. Fou en aquells anys, quan començà la col·laboració amb la companyia teatral de Pedro Cañestro Torres (Grup de Teatre Experimental de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics ). Una part dels actors eren alumnes del centre i també s’encarregaven de construir els decorats. L’Escola els cedia el saló d’actes per a assajos i representacions. Arran de la Llei general d’educació (1970) es promulgà un nou pla d’estudis regulars, que permeté obtenir el títol de graduat en arts aplicades, en les especialitats de brodats i randes, cartellisme, decoració, delineació artística, ebenisteria artística, forja artística, serralleria artística i tall i confecció.
Amb la promulgació de la LOGSE (1990), el centre adquirí la denominació d’Escola d’Art d’Eivissa i passà a impartir dos tipus d’ensenyances: les de règim general i les de règim especial. En relació a les primeres, des del 5 de setembre de 1992, i durant més de vint anys, va ser l’única institució docent de les Pitiüses on es pot cursar la modalitat de batxillerat d’arts, etapa educativa que comprèn dos cursos acadèmics i permet una preparació especialitzada dels alumnes per a la seua incorporació a estudis posteriors o la vida activa. Les ensenyances de règim especial s’organitzen en cicles de formació específica de grau mitjà i superior; al centre eivissenc es podien cursar els cicles de grau mitjà d’ebenisteria artística i de forja artística, de la família d’arts aplicades a l’escultura, i dos cicles de grau superior de modelisme d’indumentària, de la família d’arts aplicades a la indumentària, i el de moblament, de la família de disseny d’interiors. La procedència social dels primers alumnes era de les classes artesanes ben situades i de la pagesia, en particular dels habitants de Sant Jordi, propers al centre docent. A la postguerra, l’Estat, la Diputació Provincial, l’Ajuntament, el Governador Civil i el Delegat del Govern establiren algunes beques per als alumnes majors de catorze anys.
A més de les classes teòriques i pràctiques corresponents, havien de dedicar cinc hores diàries a pràctiques de tallers; a canvi, percebien jornals d’auxili familiar que oscil·laven entre les vuitanta-cinc i les cent vint pessetes mensuals.
Entre els alumnes més destacats, cal esmentar Josep Serra Escandell i Antoni Torres Bonet, dins del taller de serralleria artística; Joan Roig Roselló i Alfred Marí Juan, en l’especialitat de torn en fusta; Ramon Sansano Molio i Bartomeu Torres Torres, dins del taller d’ebenisteria artística; els pintors i professors, Antoni Pomar Juan , Francesc Riera Bonet i Adrián Rosa Hidalgo , els també pintors Vicent Calbet Riera , Joan Orvay i Josep Marí Marí i el ceramista Toniet.
Els primers directors foren designats per les autoritats educatives; així, el 1935, Joan Torres Juan, aleshores alcalde d’Eivissa, fou nomenat delegat de la República per a l’Escola d’Arts i Oficis, i el professor Josep Zornoza Bernabeu accedí al càrrec de secretari. El 1945, Josep Zornoza arribà a la direcció per oposició, substituint el director-delegat Josep Tarrés Palau. Des de 1981, en què es produí la jubilació de Josep Zornoza, el càrrec de director ha estat ocupat per Carlos Andrés López del Rey (1981-1983), Francesc Riera Bonet (1983-1987), Ricardo González Gil (1987-1988), Carmen Carretero Marco (1988-1991), Joan Josep Torres Riera (1991- 2010), Miguel Manuel Martínez Pérez (2010-2019) , Maria Ana Ferrer Ramon (2019-2024) i Joan Manel Ortí Capellino (2024-…)
*Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera
